CATALANISME FEDERALISTA (1ª part)

Resum dels cinc primers capítols del llibre del company Miquel Iceta Catalanisme federalista.


Introducció
La insistència d’alguns creadors d’opinió en afirmar que el PSC no té un projecte propi per a Catalunya, ni les idees clares sobre l’encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya, ha estat el motiu que ha portat al company Miquel Iceta a escriure el llibre Catalanisme federalista.
N’hi hauria d’haver prou amb recordar el suport constant de la ciutadania al PSC al llarg dels darrers 30 anys en convocatòries electorals de tota mena, que seria impensable si la nostra formació política no tingués un projecte clar i percebut de forma positiva per centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Però sembla que aquesta no és una raó suficient per algunes persones. Per a alguns, el fet que la nostra actuació política no estigui basada en l’imaginari de la confrontació entre Catalunya i Espanya respon a una suposada absència de projecte.
El PSC és un partit amb personalitat jurídica pròpia i amb total sobirania pel que fa a la seva actuació a Catalunya, i que ha decidit mantenir una relació federal amb el PSOE. Creiem que aquest model és compartit per molts catalans que volen més autonomia, més autogovern i l’evolució d’Espanya cap a un Estat federal.
Feia temps m’havia promès a mi mateix que quan es complissin 30 anys de la meva militància socialista faria un llibre; estic fart que es digui que el PSC no té un projecte catalanista clar. Perquè és fals. Vaig descobrir amb sorpresa que el llibre d’Emili López En nom de Catalunya. Els catalanismes moderns a través dels seus textos, utilitzava dos articles de premsa meus, per il·lustrar el capítol dedicat al Catalanisme federalista socialista.
Per primera vegada a la història, dos presidents socialistes, Pasqual Maragall i José Montilla, han encapçalat el Govern del nostre país, i hem impulsat l’elaboració, negociació i aprovació de l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya 2006.
Faré una breu referència a alguns textos rellevants. Des dels documents del procés d’unitat socialista a l’aportació fonamental al pensament del federalisme socialista que es va produir amb motiu del 5è Congrés del PSC celebrat el 1987 a Barcelona, a partir d’una ponència marc en la qual Antoni Castells i jo mateix vam treballar de valent.
El 5è Congrés va marcar un moment molt important en l’elaboració teòrica del PSC sobre el catalanisme federalista; el volum col·lectiu “Federalismo y Estado de Autonomias”.
Des del meu punt de vista, el catalanisme és un sentiment cívic compartit, difús i tranversal,un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, és la convicció que des de l’autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària, un país en el qual els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin desenvolupar en plenitud els seus projectes de vida i intentar ser feliços.
Hi ha moltes definicions de catalanisme però totes coincideixen: la defensa de la identitat catalana a traves de l’autogovern per assolir majors cotes de llibertat i progrés. Però el catalanisme s’expressa a través de projectes polítics diferenciats. Hi ha diverses interpretacions sobre com servir millor els interessos de Catalunya: l’autonomisme, el federalisme, el sobiranisme o l’independentisme. I també hi ha formes diverses d’interpretar la identitat catalana i de com preservar la nostra llengua i el nostre llegat cultural.
Per això resulta ridícul l’esforç d’alguns per intentar monopolitzar el catalanisme. Quan parlem de catalanisme estem parlant d’un sentiment, de les moltes maneres d’identificar-se amb el país que no necessiten refundacions, ni reformulacions, ni pautes, ni models, ni receptes, ni carnets, ni cases comunes. El catalanisme no necessita ni líders carismàtics, ni messies, ni herois. És un sentiment cívic, que no admet cap mena d’apropiació personal ni de patrimonialització partidista.
Ja ho deia en Sisa; “casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. El catalanisme ha d’estar a totes les cases que ho vulguin i si hi ha d’haver una casa comuna o una gran casa del catalanisme, aquesta ha de ser Catalunya, com ha afirmat en diverses ocasions el president Montilla. El catalanisme precisa d’un impuls col·lectiu. Un impuls que ha d’encertar en assenyalar horitzons de futur. Aconseguir que el catalanisme sigui atractiu per a la immensa majoria, que esdevingui un sentiment cívic àmpliament compartit, el projecte nacional de la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Deia el poeta León Felipe: “¡No hay que llegar los primeros y solos, sino con todos y a timpo!”, Aquest és el repte del catalanisme d’avui. En una Catalunya que ha passat, en un tres i no res, dels 6 milions als més de 7 milions i mig.
Precisament un dels mèrits del catalanisme ha estat històricament el seu caràcter integrador, la seva capacitat de convertir en catalanistes a gent no nascuda a Catalunya. El catalanisme només podrà prevaler si és capaç de “fabricar catalanistes”. La gent apreciarà l’autogovern si aquest va aparellat al bon govern. Cal convèncer a tothom del a necessitat imperiosa de fomentar el coneixement i la difusió de la nostra llengua. Si l’autogovern és vist com a garantia de progrés, tothom el defensarà; si apareix estrictament com el camp de batalla per a escatir qui és més catalanista, es convertirà en quelcom estèril i inoperant.
Certament, o Espanya es reconeix a tots els efectes com a plural i diversa o pot esdevenir un marc fracassat per la convivència entre els pobles que la integren.
Catalunya tan sols se sentirà còmoda en l’Espanya plural, i podrà seguir essent motor del desenvolupament econòmic, social i cultural d’Espanya, si pot ser ella mateixa, si obté el carbó necessari (finançament, infraestructures i inversions) per tal de seguir sent la locomotora d’Espanya, la punta de llança europea des de l’euroregió Pirineus-Mediterrània, si pot reconèixer-se millor en les institucions comunes de l’Estat (Senat, Tribunal Constitucional), si pot fer sentir la seva veu i la seva llengua en les institucions espanyoles i europees.
El socialisme català reclama avui més autogovern per Catalunya, tot desenvolupant en plenitud el nou Estatut, i més federalisme a Espanya i Europa. Idees que són a la vegada utopies possibles i camins de progrés i llibertat
Cal que la cohesió no impedeixi als territoris més dinàmics seguir exercint de motor i d’avantguarda, que el ple reconeixement de la diversitat cultural i lingüística no sigui present de forma ridícula com a amenaça per la puixant llengua castellana sinó que doni pas a un esforç conjunt per fomentar la riquesa cultural i lingüística.
La nostra prioritat és treballar per garantir el major benestar possible, la major justícia social i possible, ja que aquet, més que cap altre, és i ha de ser l’objectiu del socialisme català, del catalanisme federalista i de les esquerres de Catalunya.


1.- LA AUTODETERMINACIÓN EN SERIO
(La Vanguardia 04-11-04)
Autodeterminación es el derecho invocado por una colectividad territorial para decidir de forma unilateral en un momento determinado sobre su propia forma política. Es evidente que la Constitución no otorga ese derecho a las nacionalidades y regiones que integran España, a las que no reconoce una soberanía originaria.

Autodeterminación y nuevo Estatuto no sólo son caminos distintos, sino que son difícilmente conciliables.

Todos estamos de acuerdo en que el futuro de Cataluña está fundamentalmente en manos de sus ciudadanos y ciudadanas que irán decidiendo sobre la mejor forma de defender sus intereses y de hacer realidad sus anhelos. Nosotros proponemos que lo hagan a través de un gran acuerdo para la aprobación de un nuevo Estatuto que incremente de forma significativa el autogobierno de Cataluña en un mundo se soberanías compartidas e interdependencias crecientes.



2.- ¿ES EL FEDERALISMO COSA DE INGENUOS? El País 06-12-04
Los federalistas somos para muchos un incordio que requiere grandes dosis de paciencia, y para no pocos somos el peor adversario de los tópicos en los que asientan sus ideas.

Los federalistas estamos convencidos de que ni Cataluña ni España son identidades nacionales homogéneas, y de que dos o más naciones pueden convivir fraternalmente en un mismo Estado.

Federalismo vine de pacto. Y es precisamente ese concepto de pacto el que incomoda a los nacionalistas. Por difícil que sea el camino del acuerdo, la vía del conflicto sólo conduce al desastre. El País: “Tan malo es hacer política sólo con los sentimientos como ignorarlos. Cuando ocurre una de las dos cosas el conflicto es probable, y requiere de gran sabiduría intentar resolverlo sin provocar males mayores”.
El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas. El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiaridad.

¿Qué implica la consideración de Cataluña como sujeto político?. Reconocer que la aspiración de la nación catalana al autogobierno no se funda sólo en textos legales, sino que responde a una voluntad afirmada continuadamente a lo largo de la historia; contribuir al fomento y la unidad de su lengua propia; respetar sin cortapisas el ejercicio de las competencias que ya tienen reconocidas y de aquellas que deban añadirse ahora fruto de la experiencia acumulada o de la aparición de nuevas necesidades, hacer posible su participación en las instituciones europeas; considerar a la Generalitat como institución del Estado, e impulsar mecanismos de participación y codecisión como un Senado federal, en los que las cuestiones forales, lingüísticas, culturales o correspondientes al Derecho civil propio deban contar necesariamente con el acuerdo de las comunidades autónomas directamente afectadas.

La ciudadanía de Cataluña quiere decidir sobre el destino de los recursos que genera, sufragando la parte que le corresponda de los gastos generales del Estado y manteniendo una aportación solidaria de recursos a las comunidades autónomas menos desarrolladas. A partir de estos principios, difícilmente rechazables, debemos encontrar una fórmula satisfactoria para todos, una fórmula solidaria que asegure a Cataluña los recursos para mantenerse como locomotora de España y que asegure su competitividad en la economía globalizada del siglo XXI.


3.- CONFERÈNCIA A TRIBUNA DE GIRONA SOBRE L’ELABORACIÓ DEL NOU ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA 14-04-05
El darrer quart del segle XX ha estat el període més llarg de pau, democràcia i prosperitat a Espanta en els darrers tres segles. I per a Catalunya aquest ha estat el període de més autogovern i de millor reconeixement de la nostra personalitat nacional.

En paraules de Carles Viver i Pi-Sunyer: “el balanç d’aquests cinc lustres ha de començar necessàriament amb el reconeixement del canvi radical i positiu que la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’autonomia de 1979 van suposar respecte a la tradicional organització centralista del poder estatal a Espanya. Sense por de ser massa emfàtics, podem afirmar que l’Estatut va permetre que Catalunya recuperés no solament el seu dret a autogovernar-se, sinó també la seva dignitat col·lectiva com a comunitat nacional. L’Estatut ha fet possible que Catalunya gaudeixi del període més llarg d’autogovern en la seva història contemporània”.

Quines són les competències que hem assumit? Dret civil, cultura, patrimoni històric, artístic i monumental, investigació, règim local, ordenació del territori i urbanisme, turisme, obres públiques, transports, cooperatives, cambres de comerç, col·legis professionals, assistència social, planificació de l’activitat econòmica, indústria, agricultura, ordenació del crèdit, banca i assegurances, ensenyament, sanitat, etc.

Recordem que per primera vegada en vint-i-cinc anys un govern d’Espanya ha anat a Brussel·les a demanar el reconeixement oficial del català. Per primera vegada des del nostre ingrés al que llavors s’anomenava Comunitat Econòmica Europea un govern d’Espanya ha signat un acord amb totes les Comunitats Autònomes perquè aquestes puguin participar en les reunions de les institucions europees a nivell ministerial. Demà el Consell de Ministres aprovarà la llei per la qual es retornaran a Catalunya els documents incautats a la Generalitat després de la Guerra Civil.

Vull detallar la posició del PSC sobre el nou Estatut i també sobre la reforma constitucional, a partir d’un determinat plantejament polític i filosòfic que no és altra que la nostra doctrina federal, de pacte, d’unió i llibertat en paraules de Joan Maragall.

El PSC defensa el màxim autogovern per a Catalunya en el març de la construcció d’una Espanya federal en una Europa federal. Aquest és el nostre objectiu.

Espanya ha d’esdevenir progressivament un Estat federal plurinacional. Espanya ha de funcionar com la República Federal Alemanya, sense oblidar que, a diferència d’Alemanya, Espanya és un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. I que els catalans estableixen la seva vinculació a Espanya en tant que catalans, és a dir, partint de la convicció profunda que Catalunya és un subjecte polític, una nació.

La nostra proposta federal parteix de l’acceptació plena de la sobirania del poble espanyol, consagrada a la Constitució, i volem que els representants polítics d’aquesta sobirania (les Corts Generals) preguin un conjunt de decisions de gran importància (reforma dels Estatuts, reforma de la Constitució, reforma de les lleis orgàniques) per a l’aprofundiment de l’autogovern de Catalunya i el ple reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. Mentre les propostes sobiranistes cerquen la independència o una relació d’Estat lliure associat, separant Catalunya d’Espanya, nosaltres parlem de mecanismes de codecisió, o per dir-ho en feliç expressió de José Luis Rodríguez Zapatero en el debat sobre pla Ibarretxe al Congrés dels Diputats: “si vivimos juntos, hemos de decidir juntos”.

Per a nosaltres són nacionalistes (nacions) aquelles Comunitats formades al llarg de la història, amb llengua i cultura pròpies, amb Dret civil propi, amb drets forals reconeguts. 25 anys després del pacte constitucional no sols ha de mantenir-se la distinció entre nacionalitats i regions, sinó que resultaria oportú precisar qui és què.

Nosaltres el que diem és que Catalunya és una nació que és conscient del seu lloc en el món, que és un lloc que passa per la seva presència a Espanya i a Europa i que d’això no en fa qüestió, sempre que es puguin fer les coses a la mesura de les nostres necessitats i les nostres possibilitats, allò de “a cada cual según sus posibilidades, a cada cual segün sus necesidades”.

Reconeixement de Catalunya com a nació.
Contribució al foment i a la unitat de la llengua catalana.
Respectar sense limitacions les competències que tenim reconegudes.
Participar en les institucions europees. Hem fet un pas endavant, se n’han de fer més.
Necessitem un Senat per compartir.

Nosaltres volem que es tingui en compte la llengua catalana o el Dret Civil català perquè són coses que ens identifiquen i que han estat una tradició que no només hem recollit sinó que hem fet florir i que han donat uns fruits. Per exemple, el règim matrimonial de separació de béns per nosaltres té una gran importància, i no només per la seva importància econòmica sinó també per la consciència del paper de la dona en la societat. Tots aquests factors que defineixen la personalitat dels catalans volem que es tinguin en compte com a factor positiu.

La reforma del Senat és indispensable per a l’aprofundiment de l’autogovern i per a la transformació federal d’Espanya. El Senat hauria de ser la Cambra de les Comunitats Autònomes, perquè aquestes acordin qüestions entre elles, entre elles i el Govern de l’Estat, i entre elles i el Congrés dels Diputats, desenvolupant així una funció decisiva en la distribució territorial del poder de l’Estat, i abandonant el trist paper de cambra de segona lectura. El Senat així concebut hauria de garantir la defensa de la plurinacionalitat, la pluriculturalitat i el plurilingüisme d’Espanya i podria assegurar la participació de les Comunitats Autònomes en quatre qüestions estratègiques i crucials:

- L’elaboració de la legislació de l’Estat, especialment quan afecti la distribució territorial del poder polític.
- La formació de la voluntat estatal en la Unió Europea.
- La designació de membres d’òrgans constitucionals.
- La decisió sobre les qüestions relatives al finançament autonòmic i a la territorialització de les inversions de l’Estat.

1.- Preàmbul i títol preliminar
Nosaltres defensarem la definició de Catalunya com a nació. Nosaltres creiem que més autogovern i més lleialtat van de la mà.

2.- Drets i deures (garanties)
Per a nosaltres més autogovern i millor finançament sols tenen lògica des de la perspectiva d’assolir més qualitat de vida i més justícia social.
(Nosaltres en canvi diem: “ si fem un capítol de drets i deures que va lligat als principis rectors de les polítiques públiques, els ciutadans s’hi veuran més reflectits perquè veuran per a què serveix l’Estatut, que no és només un entramat institucional, sinó el motor d’unes polítiques públiques adreçades a millorar el benestar dels ciutadans i a fer una societat més justa).

3.- Competències
Compartim plenament el criteri de precisar l’abast de les competències atribuïdes a la Generalitat, per evitar la seva erosió per part d’una legislació bàsica de l’Estat que vagi més enllà de la fixació d’unes bases mínimes.

4.- Institucions (Administració local, Organització territorial, Poder judicial)
Cal que aquest Estatut sigui també l’Estatut dels ajuntaments catalans.

5.- Relacions amb l’Estat i altres Comunitats Autònomes
Defensem l’enfortiment de la funció de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat. Molts dels problemes difícils de resoldre en aquest capítol trobarien adequada solució si el Senat esdevingués realment una Cambra de representació territorial.

6.- Relacions amb la Unió Europea i acció exterior de la Generalitat
L’acord sobre la presència de les Comunitats Autònomes en les institucions europees.

7.- Finançament
Aquest serà un dels punts principals del debat estatutari. L’enfocament multilateral o federal implica una gran capacitat de negociació amb la resta de Comunitats Autònomes i amb el Govern de l’Estat.
La nostra intenció és fer una proposta que pugui ser d’aplicació general i partirà dels següents principis:

a.- Creació de l’Agència Tributària de Catalunya amb la responsabilitat de recaptar tots els impostos pagats pels ciutadans de Catalunya.
b.- La Generalitat haurà de tenir una àmplia capacitat normativa sobre aquests impostos.
c.- Una part del rendiment d’aquests impostos correspondrà a l’Estat.
d.- Catalunya ha de contribuir a la solidaritat amb la resta de Comunitats Autònomes perquè totes les CCAA puguin prestar nivells de serveis similars si fan un esforç fiscal similar.
e.- Aquesta solidaritat no pot ser ni opaca ni il·limitada ja que això perjudicaria de forma injusta els ciutadans de Catalunya. Tal i com succeeix als països federals, els mecanismes de solidaritat han d’anivellar, però no han d’igualar de tot. El nou sistema no ha de penalitzar ni l’esforç fiscal ni la capacitat emprenedora dels que més aporten.

Catalunya necessita millorar significativament el seu finançament per fer front a la necessitat de garantir la nostra competitivitat i aprofitar el nostre potencial de creixement econòmic i per fer front als nostres dèficits socials (l’impacte de la immigració, l’existència de bosses de pobresa i exclusió, el dèficit sanitari, la problemàtica de la dependència, i les noves necessitats educatives. La necessitat d’un sistema transparent, just i solidari, és a dir, participat per les Comunitats Autònomes, que redueixi diferències, que ajudi més els que més ho necessiten i, sobretot, que no penalitzi l’esforç fiscal i emprenedor dels que més aporten.

Un Estatut nou de trinca, que suposi un avenç significatiu pel que fa a l’autogovern de la nostra nació i una millora no menys significativa del nostre finançament.


4.- A VUELTAS CON EL NACIONALISMO, ABC 18-06-05
El PSC no es un partido nacionalista: nosotros no tenemos como objetivo la independencia de Cataluña, ni creemos que el sentimiento de pertenencia nacional sirva para distinguir a la personas, ni que la principal contradicción política sea la llamada cuestión nacional, ni que la soberanía resuelva por sí misma los problemas sociales de ningún país. Mantenemos desde nuestra fundación una relación federal con el PSOE que, por cierto, es objeto de crítica constante por parte de los partidos nacionalistas.

Defendemos desde nuestro catalanismo una relación federal entre Cataluña y España, porque no creemos que Cataluña y España sean realidades separables. Creemos que Cataluña es una nación plural y diversa, que la cultura catalana posee la riqueza de poderse expresar en diferentes lenguas, y creemos también que España es una nación de naciones en la que nadie tiene por qué negar o discutir su identidad a nadie. España es una nación de naciones que funda su unidad a partir del principio de igualdad de derechos entre los ciudadanos, y de la garantía del derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran.

Los socialistas catalanes, como la mayoría de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, consideramos absolutamente compatible la reivindicación de un mayor autogobierno para Cataluña con la voluntad de compartir un mismo Estado con todos los pueblos de España, con los que nos une una relación fraternal cimentada a lo largo de los siglos. Uno de los objetivos de las reforma que proponemos es que los catalanes sientan cada vez más suyo un Estado que reconozca sin temor su carácter federal y plurinacional.

Nuestra reivindicación de más autogobierno y mejor financiación persigue la voluntad de acercar el poder a la ciudadanía, el incremento de la justicia social y la plena consideración de Cataluña como sujeto político, es decir, como espacio ciudadano que quiere ser reconocido como tal y desea participar colectivamente en el diseño de un proyecto español común de modernidad y justicia.

Cataluña sujeto político= aceptar su definición como nación y reconocer que su aspiración de autogobierno responde a una voluntad afirmada continuamente a lo largo de la historia. Implica fomentar la lengua catalana como patrimonio cultural de todos los españoles. Requiere respetar sin cortapisas el ejercicio de las competencias que ya tiene reconocidas y de aquéllas que deban añadirse ahora fruto de la experiencia acumulada o de la aparición de nuevas realidades como la inmigración o la Unión Europea.

Estamos convencidos de que el federalismo proporciona soluciones para el mejor encaje entre Cataluña y España, entre otras cosas, porque supera el riesgo de confrontación entre identidades. Nuestra idea es bien clara, no sólo no queremos irnos de España, sino que seguiremos trabajando para conseguir que la relación entre Cataluña y España sea cada día más sólida precisamente por estar basada en la libertad, el respeto mutuo y la solidaridad.


5.- CATALANISME, FEDERALISME I JUSTICIA SOCIAL
Conferència a la seu del PSC 28-06-05
Catalanisme, federalisme i justícia social = és el projecte de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
El nostre gran repte és enfortir la vigència i l’eficàcia del projecte del socialisme democràtic, catalanista i federalista, per impulsar les reformes necessàries que facin avançar la justícia social i per construir l’Estat plural en la qual sigui compatible la millora de l’autogovern de Catalunya, la transferència de competències i recursos als ajuntaments, el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat, i el desenvolupament d’un projecte compartit pels pobles d’Espanya que impulsi una Europa unida i forta capaç de promoure la democràcia, els drets humans i el progrés econòmic i social arreu del món.

Quin és l’objectiu del socialisme?
El socialisme té com a objectiu la reducció i la progressiva eliminació de les desigualtats i la injustícia. Desigualtats de renda, de poder, d’informació, de formació, d’oportunitats. Quan les desigualtats són permanents, cròniques, hereditàries, creixents, i generadores, de noves desigualtats, causen la injustícia que volen eradicar.
Som plenament conscients que la lluita contra les desigualtats i la construcció d’una societat més justa impliquen, en primer lloc, la capacitat d’impulsar el dinamisme econòmic de la nostra societat i l’augment del seu potencial solidari dins i fora de les nostres fronteres.
La nostra història col·lectiva comença el dia que una persona es rebel·la contra la injustícia. Som el partit de la justícia social, fill del moviment obrer, inspirat pels valors de la Il·lustració. Nosaltres som aquests.
La història del moviment obrer i dels partits d’esquerra està farcida d’encerts, d’errors, de sacrificis, d’exaltació, de conquestes socials. És l’esforç permanent d’impulsar reformes que ens acostin a la societat justa que volem.
Valors de democràcia, igualtat de drets, solidaritat amb els que més ho necessiten, rebel·lia davant de situacions d’explotació.

Afirmacions:
1.- Fidelitat a la història i als valors que donen sentit al projecte socialista. Si oblidem que el socialisme és un projecte per transformar la realitat en un sentit de justícia social, no sols traïm la nostra història i els nostres valors sinó que el nostre projecte perdria el seu sentit en limitar-se tan sols a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. Nosaltres no podem oblidar l’existència de classes socials i de conflictes socials. No podem tancar els ulls davant les desigualtats i les injustícies, les que trobem ben a prop i les que trobem a escala planetària.

2.- Sols armats de valors i bones intencions no arribarem enlloc. O som capaços de traduir els nostres valors en propostes polítiques concretes, factibles i capaces de mobilitzar àmplies majories, o les nostres millors intencions no contribuiran a millorar en absolut una societat que és manifestament millorable. El capitalisme o, l’economia de mercat, és un sistema econòmic, però no pot ser en cap cas la guia per regular la societat. Hi ha coses que són mercaderies, però el bé més preuat és el de la llibertat i els drets que permeten exercir-la en la pràctica, les condicions que permeten desplegar lliurament la personalitat de cadascú.

3.- Tota transformació ha de partir d’una anàlisi acurada de la realitat. Si no coneixem bé el nostre entorn, les contradiccions que ens envolten, els condicionaments de tota mena, a nivell local i a nivell global, no serem capaços de transformar res.

4.- La democràcia és el requisit indispensable per impulsar la transformació de la realitat a través de la política. No hi ha altre mètode per mesurar la valoració que els ciutadans fan de l’acció política que la seva lliure expressió a les urnes. Per tant, els ciutadans no s’equivoquen. Quan guanyem és que ho hem merescut. Quan perdem, és que no ho hem fet prou bé. I si es redueix el nostre suport electoral, cal buscar les causes, en primer lloc, en la feina realitzada i en les propostes que hem formulat als electors.

5.- La democràcia no pot quedar reduïda a la participació electoral. Les eleccions són la mesura de l’eficàcia de l’acció política. Però la democràcia, la participació, no són sols mecanismes a exercir un cop cada quatre anys. No només hem d’afavorir que la gent voti, sinó que participi en la definició i aplicació de projectes, que s’impliqui.

6.- Sense partits no pot organitzar-se la democràcia. El paper dels partits es socialitzar la política, establir canals de participació, definir programes d’actuació i programes electorals, proveir mecanismes per seleccionar i remoure el personal polític. Des d’una perspectiva d’esquerres l’acció política té una indiscutible dimensió col·lectiva. El debat obert invita al contrast de posicions, a confrontar planejaments amb la realitat, els errors d’un poden ser previnguts o esmenats pels altres, la suma d’idees i de capacitats, multiplica, assegura el màxim potencial del col·lectiu.

SOM SOCIALISTES. Formem part d’un ampli corrent de pensament a nivell mundial formada pels que estem convençuts que un món millor és possible. I que serà un món en què les persones gaudiran dels mateixos drets, d’una igualtat real d’oportunitats. Serà un món en què res no serà jutjat pel seu preu, sinó pel seu valor. Serà un món en què la societat s’organitzarà per tendir a l’ideal segons el qual cada persona tindrà cobertes les seves necessitats i que cada persona aportarà segons les seves possibilitats. Serà un món els diners no seran la mesura de totes les coses.
Els socialistes som internacionalistes, les nostres idees ens agermanen per sobre de les fronteres. Catalanisme i socialisme són alhora sentiment i compromís.

El nostre catalanisme
El catalanisme polític és plural, des del seu inici ha estat integrat per visions i concepcions diferents de Catalunya, del futur de la convivència dels catalans i les catalanes i de les prioritats de caràcter econòmic, social i cultura.
La nació és considerada com una agrupació d’individus lliures i iguals, que gaudeixen d’uns drets inherents a la condició de persona humana, encara que el seu reconeixement només pugui realitzar-se encara dins d’un determinat àmbit territorial. Els individus han decidit viure plegats a través del pacte. La nació és el resultat d’un pacte entre subjectes lliures que acorden la convivència de la manera que creuen més adequada.

Què és per a nosaltres el catalanisme?
- és autogovern
- és integració i justícia social
- és federalisme

En l’inici del segle XXI el federalisme és, un aspecte decisiu del nostre projecte catalanista. El federalisme és, la clau que ens obre la porta al model de la nostra relació política amb Espanya i amb Europa; i, a més, és la manera més positiva i més democràtica d’articulació dels poders polítics i d’aproximar-los als ciutadans i a les ciutadanes. És la manera més moderna i eficient d’organitzar l’Estat del segle XXI.

El federalisme és un sistema d’articulació dels estats o de les regions dins d’un Estat, és també un criteri d’organització social democràtica que té com a idea fonamental la prioritat de l’individu. La persona posseeix tota la seva llibertat i únicament cedeix aquella part de la seva llibertat que vol entregar. El federalisme és també una actitud, una sensibilitat, una manera de forjar la convivència en llibertat. És l’instrument que permetrà una nova manera de relació dels poders per fer-los més democràtics i més propers als ciutadans i a les ciutadanes. L’aposta per una Europa unida, que estimula un sentiment de pertinença més ampli, és complementada amb un rol dels Estats que el principi europeu de subsidiarietat assegura. Aquesta Europa de la unió enforteix els valors de proximitat i de participació: el federalisme es convertirà en l’instrument per adequar-los. El federalisme suposarà un nou impuls al concepte de ciutadania, vers una Europa dels ciutadans i les ciutadanes en la qual estats, nacions i països tinguin el seu grau de responsabilitat i protagonisme col·lectiu.

Els socialistes catalans, considerem absolutament compatibles la reivindicació d’un major autogovern per a Catalunya amb la voluntat de compartir un mateix Estat amb tots els pobles d’Espanya, amb els que ens uneix una relació fraternal cimentada al llarg dels segles. Precisament un dels objectius de les reformes que proposem és que els catalans sentin cada cop més com a propi un Estat que reconegui sense embuts el seu caràcter federal i plurinacional.

La nostra idea és molt clar: no només no volem marxar d’Espanya, sinó que seguirem treballant per aconseguir que la relació entre Catalunya i Espanya sigui cada dia més sòlida precisament perquè estigui basada en la llibertat, el respecte mutuu i la solidaritat.