martes, 22 de julio de 2008

EL VERMELL DEL PSC


El vermell del PSC

Em dic Mari Carmen, potser hagueu escoltat parlar de mi, sóc militant de l’agrupació local del PSC de Badalona. Tinc quaranta-tres anys (el proper dia 26 de juliol és el meu aniversari), sóc simpàtica, a vegades tinc punts de clarividència, un currículum bondadós i una llicenciatura en lletres, una amiga seriosa – no massa coneguda que no parla mai de la seva vida privada, excepte amb mi -, un cotxe blanc, i molts somnis al cap. Somniadora!

Aquest cap de setmana, va tenir lloc l’11è Congrés del PSC. Corrien remors que seria un Congrés indiferent, que el President del Govern, José Luís Rodriguez Zapatero no vindria, que no hauria massa renovacions... Però es van equivocar: Zapatero va assistir; es va aprovar una nova executiva, amb nous companys i noves companyes, gent jove amb empenta, “felicitats a la companya Jordina Freixanet, i a la resta de companys i companyes de la nova Executiva Nacional”. El Primer Secretari del PSC, en Josep Montilla va deixar constància que la seva prioritat és Catalunya. El nomenament del nou president del Partit, el company Isidre Molas. Allò realment cert és que els/les Socialistes Catalans varem presenciar el Congrés més emotiu que el PSC ha viscut fins ara. Si he dit bé: EMOTIU, d’emocions, de sentir, de sentiment.

Des d’una butaca vermella, disseny IKEA = IDEA, còmodament relaxada, vaig pensar que la màgia existeix quan creiem que les coses poden canviar; que la màgia existeix quan un sentiment interior ens fa veure el millor de les persones i de les coses; que la màgia existeix quan estenen la mirada del jo al nosaltres; que la màgia existeix quan més enllà de la ciència i la tecnologia sorgeix una emoció.

Molta gent pensa que allò únic que val és la ciència, la lògica, la raó. Però i les emocions, que succeeix amb el món emocional? Les emocions es viuen, se senten, es reconeixen. Cap ser humà podria viure sense experimentar emocions. No podríem. Si mirem, si olorem, si mengem, si acaronem, si abracem: RECORDEM, i amb el record venen conceptes, idees, imatges. Arriba el desig de convertir en paraules aquella imatge que representa la nostra emoció, i si aconseguim transformar la imatge en paraula, l’alegria que ens embarga pot ser tan gran que ens sentim temptats a compartir-la amb altres. I això és el que vull fer a través d’aquest petit text.

En alguns llocs la pura intenció de compartir emocions i pensaments amb altres es considera una manca de tacte, quasi com una conducta antisocial. Inclús algunes societats han fet esforços per tal d’evitar el contacte físic i espiritual d’uns amb altres. Diuen que la confiança i l’apropament ens tornem vulnerables, i per això enalteixen la desconfiança i estimulen la individualitat, màscares patètiques d’una societat moderna a la qui fa nosa mostrar les seves emocions. Ha estat a finals del segle XX, (un segle que s’ha empenyorat en menysprear l’emoció), quan s’ha començat a parlar d’allò que diuen intel·ligència emocional i s’ha pres consciència de què l’estat emocional d’una persona determina la forma en què percep el món. Els/les socialistes catalans hem dut ha terme un Congrés que més enllà del debat d’idees, hem sabut potenciar la relació entre els/les delegats/des i convidats/des, creant ambients amigables i acollidors.

Em vaig aixecar de la butaca, i em vaig adreçar a l’espai virtual, volia mirar el significat de la paraula emoció, abans que comencés la sessió plenària. Què és una emoció? I vaig llegir: l’arrel llatina de la paraula emoció és “emovere”, formada pel verb “moter” que significa moure i el prefix “e” que implica allunyar-se, per tant l’etimologia suggereix que una emoció és un impuls que ens convida a actuar, a fer, a escriure...

Penso: “què és allò que ens porta a treure una fotografia del calaix dels records? O cercar en el bagul dels records el primer carnet com delegat o delegada del PSC? El desig de reviure una emoció! Emocions, sentiments, com molt bé va dir el company Joan Reventós “El socialisme, entre altres coses, és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa les persones el socialisme no acaba de ser del tot...”. Hi són tots. Aquí està la fotografia, d’esquerra a dreta: Antoni Castell, Miquel Iceta, Manuela de Madre, Josep Montilla i Josep Zaragoza. La primera línia del gran equip dels socialistes catalans.

A l’11è Congrés del PSC, on el vermell ha estat força intens, he gaudit de moments màgics que guardaré per sempre dins del meu bagul personal: la ideologia socialista plasmada en bons discursos polítics; la bona relació amb els companys i les companyes de la meva agrupació, Badalona, en capçalada pel seu Primer Secretari i Alcalde, en Jordi Serra; la precisió dels detalls per part d’en Justo Alarcón, el secretari d’organització de la meva Agrupació; les relacions amb companys/es d’altres Agrupacions; tornar a veure als companys del Postgrau i de l’Escola Xavier Soto; recordar la teoria del croissant en uns ulls impressionants; la fotografia inesperada amb el company Jaume Collboni; la salutació inesperada d’en Jordi Hereu i les seves paraules: “ el socialisme no és una estació on arribar sinó una manera de viatjar”; l’acalorament del company Cipriano López al rebre els aplaudiments pel seu nomenament dins la comissió de garanties; els cafès aromàtics al jardí acompanyats de paraules i de somriures; els tatuatges d’henna de les meves companyes i el mirall del llac que va despertar la vena poètica i somniadora.

Camí del plenari, amb els passadissos plens de delegats/des, rumio la manera de fer arribar les meves felicitacions a totes les persones que han treballat (personal del Partit, personal de neteja, de càtering, de seguretat...) en un Congrés inoblidable que passarà a formar part de la memòria dels socialistes Catalans.

Moltes felicitats companys, companyes!


Badalona, 22 de juliol de 2008