lunes, 14 de abril de 2014

LA ROSA SOCIALISTA

La rosa socialista (l’embruix d’una rosa): Vaig conèixer a Jordi quan estava preparant un escrit sobre les paraules, el valor d’una lletra. Jugava a un títol provisional: les paraules volen. Ell podia oferir-me un valuós testimoni. Els seus avantpassats pertanyien al gremi d’inventors que narraven contes per subsistir. El seu avi havia nascut a Barcelona. Treballava d’articulista a un diari local. Jordi conservava una fotografia on es veia al seu avi en companyia d’altres companys, asseguts somrients allà a l’oficina, darrera la taula, com joves intrèpids sempre a l’aguait de notícies atraients. Va ser aquest avi, quan es va jubilar, el que va començar amb la dèria de les paraules. Havia comprat una petita casa a Badalona a prop de mar. Aquest era el seu somni. Tenir un lloc, una llar, on esperar el seu final amb un llapis a la mà. Va escriure relats, contes i també algun que altre poema. Però una senyora xilena, de la que s’havia fet amic quan va enviduar, li va regalar un dia una caixa amb lletres màgiques. I a l’obrir-la, l’avi es va quedar sorprès, com si de cop hagués descobert l’estrany encís de les paraules. Va decidir prescindir de relats, contes i poemes, convertint el seu despatx en un gran laboratori gramatical. Recorria llibreries i biblioteques, assistia a xerrades i conferències, comprava i intercanviava informació, i lluitava contra la fatiga i desànim. Per les nits, es tancava i em demanava que li llegís en veu alta el llibre titulat “Els misteris de les lletres màgiques”. Jo era el seu lector preferit, va recordar somrient Jordi. Em donava un euro per nit i la meva alegria era tal que somniava en escriure quelcom per a ell. En un capítol s’explicava la historia de paraules que havien traspassat el mar Mediterrani per trobar aventures en llocs imaginaris. Molt li agradava aquella història. I també la d’aquelles paraules que havien aconseguit teixir amb fils d’or una amistat entre desconeguts. Tu has escoltat parlar del poder de les paraules? Li vaig contestar que si, per suposat. En realitat, jo no tenia ni idea en l’art de combinar paraules, lletres i formar frases, i molt menys de la seva màgia i potestat. Però la vigília, mentre donava voltes al cas d’en Jordi, vaig donar una ullada a l’enciclopèdia. Un dels millors escriptors catalans, Ramon Llull va ser el creador de la llengua literària catalana, va tenir un poder especial per teixir les línies gramaticals, i crear paraules que captivaven ànimes. Així és, va assentir Jordi, sorprès i satisfet amb la meva informació. Em va captivar la llegenda de Sant Jordi, vaig dir-li amb el to d’un iniciat, lluitant contra un drac ferotge que tenia presonera a una princesa. Sant Jordi amb empenta i valentia va alçar la seva espasa abatent al drac i alliberant a la princesa. Jo esperava una entusiasta aprovació, algun gest. Era el meu últim recurs entre l’anecdotari que havia memoritzat. Però, amb un rictus enigmàtic, Jordi va desviar la mirada fins al fons de la sala. En l’hora baixa d’abril, una fina pluja mullava el jardí i una desfilada de gotes va anar cobrint els miralls. La sala va anar adquirint l’inspirat escenari d’un castell medieval. Aquesta pluja em posa melangiós, va dir per fi Jordi. Fereix de tristesa la meva ànima. Va fer un gest assenyalant les llàgrimes que anaven cobrint les finestres de la sala. Què et sembla si prenem quelcom? La sala estava repleta per tot arreu d’apunts, de notes, de mobles amagats sota una multitud de llibres i de papers. I també hi havia una dona. Era més gran que en Jordi, d’uns quaranta cinc anys, rostre suau i amb aquesta mirada malenconiosa que posseeixen les dones de presència absent. Una amiga. No sóc molt donat a impressionar-me, desconfio dels silencis però la quietud d’aquella dona em va fer tremolar. Ella és el meu àngel blau. Em va semblar una metàfora apropiada, encara que una mica ridícula, però en aquell moment no vaig entendre tot el seu sentit. Allò que em va prometre en Jordi va resultar ser un cava especial de Sant Sadurní de Noia. Vaig assaborir un glop de líquid daurat. Tenia un gust dolç. Vaig tornar la mirada envers l’amiga, aparentant una simple curiositat. Els àngels blaus, no existeixen veritat? Jordi va esbossar un maliciós somriure. Encara no m’has preguntat per què he tornat. No crec que això et servís per fer una tesis doctoral. En realitat, vaig tornar fugint. Fugint d’una maledicció. Va beure un glop amb calma, paladejant, com si fos una poció que l’ajudés a recuperar la seva memòria. Aquest avi del què t’he parlat, va dir per fi, es va tornar boig amb les seves paraules. Per ser més exacte, va enfollir amb les lletres r, m, o, a. El tranquil gust de la seva vellesa es va convertir en una competició obsessiva contra el temps. Es va morir delirant. Convençut que l’havia obtingut. Li va dir al meu pare: “truca a l’associació d’escriptors, per a què la registren, que ja la tinc”: La rosa vermella! El meu pare, com pots suposar, no va trucar, és clar. Va heretar la frase. Durant un temps, es va despreocupar de la caixa de paraules encisadores. Fins que un amic li va convèncer que les paraules podien ser un bon invent conjuntament amb la venda de roses. I en efecte, va ser un gran enginy. Encara no s’ha descobert en aquest món res millor per perfumar una oidà, i saber que una paraula pot deixar imprès el més bell olor, la més bella aroma. El meu pare va comprar més quaderns i va ampliar el seu laboratori experimental. Es limitava a les paraules més tendres. Però un dia, com jugant, va aconseguir una diferent, una bella varietat de rosa a la que va anomenar rosa socialista. Va formar part d’un club internacional d’inventor de paraules i va fer molts coneguts. Va obtenir diferents combinacions de frases màgiques que li van donar un cert reconeixement al món de les paraules. Per cert, a una paraula la va anomenar missatgera. Al principi, gaudia amb aquests èxits, vivíem una vida cada cop més confortable. Inclús va pensar en ampliar part d’aquest florit invent en la producció literària, quelcom que li apassionava. Però un dia va arribar a casa, borratxo, amb el conte de la rosa vermella. L’havia embruixat. Jordi va assaborir un altre glop de cava. T’estalviaré detalls. Arruïnat, abandonant inclús el seu aspecte físic, una nit va marxar i mai més va tornar. La sala està molt obscura, va dir de cop el meu amfitrió. Hi havia només una espelma encesa i la nit es projectava en grans ombres fantasmals sobre les parets. No em va semblar oportú fer preguntes. Ell va agafar de la mà a la dona. Vaig pensar emocionat, la dama inexistent. Ja veus Daniel, va dir Jordi, he tornat per inventar històries. És una mica allò que sé fer Però crec que he vençut a la fatalitat. He trobat la meva paraula: AMOR. Malgrat l’espelma, a l’exterior, a l’acomiadar-me, tots dos em van semblar dos estranyes criatures sobrenaturals, com sortits d’un conte misteriós. Vaig sortir de Badalona per la ronda de Dalt. Era una nit de pluja fina i quan aquells dos fars se’m van llançar a sobre i vaig escoltar un soroll fort de cristalls, vaig penar que era el meu propi cotxe que havia xocat contra un mirall. Recordo que vaig passar aquella nit somniant que anava flotant, pel mig del mar, i que olorava el perfum del mar mediterrani. De sobte, el meu cap va ensopegar amb quelcom suau, tou, com cotó. Vaig palpar amb les mans. Era el meu cos mort. I la meva ànima volava... Em vaig despertar angoixat per l’anestèsia i tan sols vaig saber que estava viu quan ella, el meu amor, es va apropar i em va besar els llavis amb un dolç petó. El meu pobre esbojarrat, per què et deixaria marxar de nit amb aquella pluja? Perquè volia comprar una rosa vermella pel meu AMOR. Badalona, 14 d’abril de 2014

PUNT DE LLIBRE