miércoles, 7 de noviembre de 2012

EL SOMNI FEDERAL


Una nit de lluna clara vaig tenir un somni on tu em parlaves en català; et vaig somriure perquè tu sempre m’has parlat en castellà. Li posaves tanta ànima a les teves paraules en aquell català una mica barrejat, que el teu accent em va segrestar dins d’aquella simbòlica realitat. Em vas mirar com només tu saps fer-ho, amb sinceritat i transparència, i vas desaparèixer del meu escenari oníric. De sobte em vaig veure en una terra bordejada de mar, on només hi estava jo sola. Em sentia lleugera i deixava que l’aigua del mar acaronés els meus peus. L’illa estava immersa en el més absolut silenci fins que vaig escoltar una veu que amb contundència anava repetint: Independentista, Independentista i, jo plena de crispació vaig voler contrarestar allò que no compartia i, vaig començar a cridar envers l’oceà: Federalista, Federalista, Federalista. Volia sortir ràpid d’aquella illa solitària i allunyar-me d’aquell mar contaminador que amb les seves onades volia infectar la riquesa i la pluralitat del conjunt espanyol.

L’illa es va evaporar i jo vaig baixar d’un autobús. Al meu voltant hi havia molta gent i vaig començar a caminar amb pas decidit com si sàpigues cap on anava. Sota el braç portava un llibre pesat, em sentia contenta; vaig creuar el carrer i vaig veure altra vegada a l’home del somriure ample. Em va agafar de la mà i em va portar a una sala plena de cadires antigues de fusta, el rellotge de la paret marcava 25; va pujar a una tarima molt alta, darrera seu una tableta gegant protegia les seves esquenes; va treure un llibre vermell semblant al que jo portava, va beure un got d’aigua i va dir en veu alta: alguns pretenen fer de Catalunya i del catalanisme un motiu de divisió i no d’unitat; un factor d’exclusió i no d’integració. Alguns volen fer amb l’independentisme la única senyera de Catalunya, volen que l’independentisme sigui un armament per atacar als catalans que no pensem com ells. Catalunya ha de continuar essent la senyera on hi càpiga tothom. Alguns defensem un estat federal que es preocupa pels sectors socials més desfavorits i necessitats, un estat federal disposat a combatre la crisi per tornar aconseguir unes condicions de vida i de treball dignes per a totes les persones, per tal de tornar a situar en el centre de la prioritat política de Catalunya, la reducció de les desigualtats i dels desequilibris que encara ara més que mai, hi conviuen a la nostra societat.

L’home va saltar de la tarima i es va dirigir cap un dels assistents. Josep Pallach, alt, intel•ligent i amb un cert atractiu va pujar a l’estrada, va treure de la butxaca de l’americana una nota arrugada, i va llegir amb veu clara: “Quan els catalans reclamem el nostre autogovern, no aspirem a cap privilegi. Allò que demanem per a nosaltres, ho desitgem igualment pels altres pobles i regions peninsulars. En la reivindicació catalana batega sempre la visió generosa d’una estructura federalista per l’estat espanyol. I avui, quan de nou cerquem fórmules de convivència interna, capaces d’integrar-nos a una Europa que també intenta situar el seu propi camí, aquestes afirmacions federatives són potser més vàlides que mai.” Aquell home que havia viatjat en el temps abans de vaporitzar-se i tornar a 1976, es va girar i va deixar escrit a la tableta: - “dóna gust haver nascut i viure a Catalunya”.


Una nit de lluna clara vaig tenir un somni. Dormia amb els ulls tancats i el cor ben obert envers l’ideal socialista federal.



Badalona, 7 de novembre de 2012

ACTE PSC ELECCIONS AUTONOMIQUES 25/11/12