lunes, 16 de noviembre de 2009

EL MODERNISME CATALÀ A BADALONA



Badalona és una de les ciutats més antigues de Catalunya, essent la tercera ciutat catalana en nombre d’habitants; amb un típic clima mediterrània i una platja de més de 5 km, gaudeix d’una situació geogràfica privilegiada al trobar-se situada entre el mar i la muntanya. La realitat cultural de Badalona és el reflex de més de 2000 anys d’història. Els orígens de la ciutat, la coneguda Baetulo, se situen en l’època romana, envers l’any 100 a.c.

Amb el pensament de què els records del passant són matèria viva que ens permeten anar construint un nou present la ciutat Badalona, s’aixeca poderosa davant el nou urbanisme del Segle XXI; un urbanisme amb arrels de passat forjades amb il·lustres i oblidats personatge com ara l’arquitecte Joan Amigó i Barriga. El modernisme català i la seva expressió en l’arquitectura urbana també van arribar a Badalona. Algunes de les edificacions del dinou, com la Casa Pavillard són obra d’aquest arquitecte: Joan Amigó i Barriga, i han passat a formar part del patrimoni artístic i cultural de la ciutat.

Joan Amigó i Barriga és un arquitecte badaloní desconegut. Segons el diccionari de Ráfols diu “Arquitecte badaloní de la primera meitat del segle XIX , amb títol professional de 1900”. Joan Amigó va néixer a Badalona el 27 de gener de 1875 i va morir a la ciutat el 29 de desembre de 1958. Va cursar els estudis universitaris a l’escola de Barcelona i va obtenir el títol d’arquitecte en 1900; és de la mateixa promoció que Antonio de Falguera, Puig i Cadafalch, Salvador Valeri, Alexandre Soler, pertany doncs a allò que va ser anomenat segona generació modernista.

En 1914 Joan Amigó va ser anomenat arquitecte municipal de Badalona, càrrec del que va dimitir en 1924, durant la Dictadura de Primo de Rivera. El 27 de juliol de 1926 va ser anomenat membre de la junta d’obres de la parròquia de Santa Maria i també va ser membre de la junta d’obres de la parròquia de Sant Josep, de la que va ser arquitecte durant molt de temps. Una de les seves primeres obres conegudes és la casa per a Enrique Pavillard a l’Avinguda Martí Pujol cantonada carrer Anton Andreu. Es tracta d’una casa on el Modernisme resideix més en els detalls que en la composició en general.

Les seves obres s’inspiren i introdueixen formes de l’art modernista vienès, anomenat Sezessionsti,sobretot dels arquitectes: Otto Wagner, Josep Maria Olbrich; i també del grafisme ornamental de l’arquitecte escocès Charles Rennie Mackintosh. Els edificis modernistes eren encarregats pels membres de la burgesia: empresaris, directors, tècnics industrials, professionals liberals i comerciants.

Les principals obres d’Amigó es troben a l’eixample de Badalona, a l’entorn de la zona de la Plana del Corb o d’en Tàpies, entre els trams baixos de la riera de Canyet, l’ Avinguda Martí Pujol o el carrer Sant Ignasi de Loiola. En l’Avinguda Martí Pujol, a prop de l’estació del tren, ens trobem la casa Enric Mir (1910); la casa León Leprevost- escola Gitanjali (1908); la casa Pavillard (1906) en la cantonada amb el carrer Mossèn Anton, l’obra més completa d’Amigó destinada a ser l’habitatge del gerent de la fàbrica Lorilleux.


En el carrer Mossèn Anton ens trobem l’entrada a la biblioteca de Can Casacuberta, instal·lada en l’antiga fàbrica de teixits Josep Giró (1907), exemple d’arquitectura industrial. La continuació del carrer Mossèn Anton amb el carrer de la Indústria porta a una altra mostra significativa del patrimoni arquitectònic local, obra de Joan Amigó: la fàbrica Gottardo de Andreis, “La Llauna” (1906), en la cantonada dels carrers Sagunt amb Indústria. La visió des de la plaça del Gas, situada enfront de l’edifici reconvertit en seu de l’Institut Badalona-4, permet resseguir els detalls decoratius de les façanes. En la cantonada dels carres Sant Ignasi de Loiola i Enric Borràs s’hi troba el temple neogòtic de Sant Josep obra tardana de Joan Amigó.

Altres construccions modernistes de Joan Amigó a Badalona són la tomba per a la família Bosch al cementiri de Sant Crist (cementiri Vell); la casa per al tècnic tèxtil Pau Rodón al carrer Museu; el Col·legi Germans Maristes al carrer Temple; la casa en xamfrà per al fabricant de perfums Pere Busquets al carrer Temple; la casa per al seu padrastre Jaume Botey i Barriga (actual edifici administratiu de l’Hospital de Badalona) al carrer Gaietà Soler; la casa Planas; la casa Miquel Badia, “Ca l’Eco” al carrer Sant Pere entre d’altres. Algunes d’aquestes obres, com altres edificis d’Amigó realitzats a Badalona els anys vint i trenta del segle dinou, transcendeixen l’àmbit del modernisme i han d’interpretar-se dins de l’àmbit estètic i cultural del noucentisme.
El modernisme català és un estil arquitectònic que es va desenvolupar en Catalunya però principalment en Barcelona, al llarg d’uns 50 anys, entre 1880i 1930. Va ser part d’una corrent general que va sorgir en tota Europa, en Catalunya va adquirir una personalitat pròpia i diferenciada i es va convertir en el modernisme probablement més desenvolupat. Aquest moviment surt com a conseqüència de la Revolució Industrial, que va anar arrelant en distints països i dels avenços derivats d’ella, com l’electricitat, el ferrocarril i la màquina de vapor, que van canviar per complert la forma de viure de la població i van originar un creixement de les ciutats,. El modernisme és, doncs, un estil urbà i burges.
El desenvolupament dels modernisme es fomentant en Catalunya per la burgesia, que se sent catalana i és culta i sensible a l’art. Aquesta burgesia veu en aquesta nova arquitectura la manera de satisfer les seves ànsies de modernització, d’expressar la seva identitat catalana, i de posar de manifest de manera discret la seva riquesa i la seva distinció. Algunes de les obres del Modernisme Català han estat catalogades per la UNESCO com a Patrimoni Cultural de la Humanitat.