BADALONA SOCIALISTA

LA BADALONA VERMELLA

RETALLS

STAND SOCIALISTA

EL JOVEN DE RAJOY

Un joven está desolado y triste por la situación laboral que sufre el país. Un día, el presidente del gobierno, lo visita en su casa. El presidente tras informarle de su despido laboral se va. La rabia y la impotencia invaden el corazón del joven. El joven se hunde en una gran depresión. De noche al verlo entre sus sueños le dice “teme porque pronto llegará tu juicio final”. El joven siente que se ahoga y se despierta asustado, un sudor frío resbala por la delgadez de su cuerpo. Desde aquella diabólica visita el joven ha perdido la esperanza y el alma se le cuela por los agujeros de los botones. Las mejillas del joven han cambiado de color y se ha transformado en una sombra lúgubre que camina sin rumbo ni dirección. Con el dolor de la impotencia pegado al pecho, espera impaciente la llegada del algún quijote o dulcinea que siembre solidaridad en la tierra del interés.

Badalona, 5 de junio de 2013

EL SOCIALISME DE DÉU

El socialisme, com assenyalava Joan Reventós, és un sentiment que impulsa a les persones i sense aquest sentiment el socialisme no acaba de ser del tot. Davant la pèrdua de valors, de confusió, de mitges veritats i mitges mentires, de corrupció i antiètica, de sorolls alterats, d’ambicions desmesurades es fa necessari un retrobament amb l’essència transcendental i poètica de l’home. Potser caldria desplaçar la fletxa uns mil•límetres envers la possibilitat d’una política poètica que torni a engalonar la política amb el sentit ideològic i humanista que ha permet al llarg de l’història desenvolupar grans transformacions socials.

Pablo Neruda va definir l’amor com quelcom inexplicable, inconfessable, contradictori, ambivalent. Quelcom que sorgeix del no res, que no resolt res però que ens fa ser millors persones. A diferència de l’amor tècnic i científic, el poètic roman perquè, en tant que idealització, es reinterpreta sempre subjectivament. Al socialisme, potser li està succeint com a l’amor: que quan més científic i tècnic es va tornant menys comença a penetrar en les consciències humanes perquè es va distanciant, cada vegada més, del sentir ciutadà. A mesura que el socialisme vagi perdent la seva poètica espiritual –el sentiment, la igualtat, la fraternitat, la llibertat- s’anirà fent més irrellevant, fins quedar-se només en mera gestió burocràtica adreçada a un fi que restarà lluny de les aspiracions de canvis socials com mitjà per transformar la societat. Sense aquesta renovació emocional el desig líric, que dóna sentit polític i poètic al socialisme, s’esvaeix.

Ficats en un marc amb acumulació de gestors, (sense cap anhel poètic), seduïts pels mercats, els valors econòmics i la supremacia tecnològica, es fa molt difícil oferir una alternativa al neoliberalisme vigent. Sense dubte serà un treball titànic, que aquesta debilitada socialdemocràcia s’obri cada vegada més a la societat civil i conti honestament i humilment amb ella perquè sola no podrà encarar aquest procés de transformació social en contra dels ferotges canvis financers i econòmics. Només caminant tots junts podrem dissenyar una política poètica que sigui capaç d’anticipar les avantatges d’un model de globalització més democràtic i participatiu. Un socialisme democràtic que desperti les nostres emocions com a ciutadans, que ens faci prendré de nou el sentit originari de les coses, de la naturalesa, dels homes, de les dones, dels pobles, i un sentit de la realitat immediata més solidari i humà.

Badalona, 4 de juny de 2013

EDUCACIÓ PÚBLICA