Vint-i-cinc minuts portava fent cua al banc, per queixar-me del cobrament de determinades comissions que van apareixen com bolets, d’un dia per altre, a la meva llibreta, quan de sobte va entrar per la porta una dona rossa d’aquelles que no passen desapercebudes a mirades alienes, així que amb una certa dissimulació li vaig donar un cop d’ull i, vaig poder observar que tota sencera semblava un anunci publicitari de marques de moda: gafes de sol, Dolce&Gabbana; rellotge d’or, Lotus; bossa de mà, Louis Vuitton, iPHONE última generació enganxat a l’orella i, una estela de perfum que em va deixar mig marejada. No vaig poder evitar pensar que aquella devia ser una de les dones que compren a New York els caps de setmana. Aquella dona era el prototip d’una determinada classe social de la que no formem part la gran majoria de persones que avui dia caminem ofegats pel pes de la pujada de la llum, dels llibres escolars, de les taxes universitàries, de l’IVA...
Em miro a mi mateixa i veig que no porto cap marca que em doni un determinat estatus social, és clar que les meves marques són d’aquelles que no es veuen perquè les meves marques són interiors, viuen a l’interior del meu ésser i, són precisament aquestes marques, aquestes creences, les que em porten a dir que s’està derrocant el regne d’allò públic, del bé comú, col•lectiu i solidari, ( sanitat, educació, drets socials...) de tot el seu valor i significat per erigir el regne d’allò privat, individual i insolidari.
Ara més que mai és quan hem d’aixecar les nostres veus i posar en evidència els discursos estratègics i manipuladors que volen desmantellar l’estat de benestar. Mostrar com les polítiques neoliberals estan afectant i deteriorant els serveis públics en perjudici de la classe treballadora. Darrerament vaig escoltant que hem fet molts abusos de la sanitat, dels medicaments..., i jo em pregunto com podem la classe treballadora deixar que la nostra atenció es fixi més en una comanda de medicaments que en les despeses multimilionàries dels grans empresaris? si han estat ells, els que ens han portat a aquesta situació i no l’avi que ha pres una o cinc caixes més de Paracetamol. Com podem estar tant cecs i indiferents per no veure que ens volen enganyar!
Per això com a persona d’esquerres continuaré defensant els nostres valors solidaris i la meva ideologia socialista que sempre ha treballat per construir una societat més justa i més igualitària.
Varen passar més de trenta minuts, la cua es va fer més llarga; el banc es va omplir de fragilitats humanes, de queixes silencioses, d’il•lusions ensorrades en uns moments on la bretxa entre pobres i rics cada vegada és més distant.
Badalona, 4 de setembre de 2012
